Avui, dilluns, m'he dirigit cap a l'aula de NEP. Noto que cada cop és com si ens tinguéssim més confiança amb el Francesc. Ara ja no em tracta com si fos “la noia que l'ajuda”, sinó com si fos una alumna més allà que està per ell. M'agrada! A més m'explica les seves coses i això em fa sentir bé. M'explica coses de la seva operació, dels metges, com se sent... Li costa escriure a l'ordinador i jo li dicto el què ell té escrit i així va més depressa. Els seus companys el respecten i l'ajuden quan li falta alguna cosa. La veritat és que no hem xerrat gaire, però ja en tindrem, de temps!
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
1 comentario:
Bé, està molt bé que l'ajudis, però pensa que tot el què ell pugui fer per si sol, millor, ja que sinó no serà autònom. Tu li indiques, li dónes un cop de mà, però no li facis la feina.
Publicar un comentario